
—Claro, manda porque es Dios, y porque es Dios puede mandar lo que quiera —se decía—.
—Clar, mana perquè és Déu, i perquè és Déu pot manar el que vulgui —es deia—.
***
Aquella mañana de domingo Laia no fue acompañada a la iglesia. Su novio estaba en Alemania por motivos laborales. Quizá por esa causa estuvo más receptiva que en otras ocasiones y no perdió detalle del sermón. El pastor disertó sobre los diez mandamientos.
De vuelta a casa e imbuida de cierta melancolía, se preguntaba qué razones le llevaron a Dios a darnos aquellas ordenanzas del Sinaí.
—Claro, manda porque es Dios, y porque es Dios puede mandar lo que quiera —se decía—.
Incluso quiso ver cierta torpeza en el primer mandamiento. Cuando se enamoró de Alex, lo último que se le hubiera ocurrido es decirle: “¡Alex, te ordeno que me ames!” ¿Qué pretende Dios con sus leyes?
Ya instalada en casa fue corriendo a abrir el Messenger para conectarse con Alex. No tardó en transmitirle lo mucho que le encontraba a faltar. Alex hizo lo propio
—Laia, quiero que ahora mismo te pongas la falda roja y la blusa estampada.
—¿Qué dices? ¿Para qué?
—Quiero imaginarte arreglada tal como me gustaría verte —dijo Alex— no te olvides los pendientes y el collar del corazón rojo.
—No pienso salir de casa, pero te seguiré el juego.
—Arréglate el pelo y ponte la diadema. ¡Ah, y los zapatos de charol!
Si no es en la juventud estas cosas no se hacen, así que Laia obedeció las instrucciones de Alex.
—Vale, ya estoy. ¿Y ahora qué?
Alex no contestó, se cortó la comunicación.
Si no fuera por el run-run del frigorífico Laia habría escuchado un sonido procedente de la escalera, como de un ordenador al apagarse. Pintada, peinada, perfumada y bien guapa, quedó con los ojos fijos en la pantalla un poco confusa. ¿Y ahora qué…?
Ding-dong —sonó el timbre— Cuál fue su sorpresa al ver a Alex en la puerta, tan arreglado como ella, dispuesto a pasar juntos aquella tarde. Había vuelto de Alemania antes de lo previsto.
Hacía tiempo que no lo pasaban tan bien. Paseo por la Rambla, una película que les hizo reír, una cena y al final la reflexión de Laia.
—Alex, la experiencia de hoy me ha ayudado a entender algo de lo que te estaba contando por Messenger.
—Dime.
—¿Hubieras pedido que me arreglase si realmente no nos íbamos a ver? ¿Verdad que no?
—Creo que no.
—Y Dios ¿Se habría molestado en darnos tantas ordenanzas si desde el principio no tuviera el propósito de encontrarse con nosotros de algún modo?
—Pues no lo había pensado —contestó Alex—.
—Visto así ya no me importa ser como Él quiere que sea.
***
Aquell matí de diumenge la Laia no va anar acompanyada a l’església. El seu nòvio estava a Alemanya per motius laborals. Potser per això estigué més receptiva que en altres ocasions i no va perdre detall del sermó. El pastor dissertà sobre els deu manaments.
De tornada a casa i imbuïda de certa malenconia, es preguntava quines raons portaren a Déu a donar-nos aquelles ordenances del Sinaí.
— Clar, mana perquè és Déu, i perquè és Déu pot manar el que vulgui —es deia—.
Fins i tot va voler veure-hi certa falta de destresa al primer manament. Quan es va enamorar de l’Àlex, l’últim que se li hagués ocorregut és dir-li: ”Àlex, t’ordeno que m’estimis!”. Què pretén Déu amb les seves lleis?
Ja instal·lada a casa va anar corrents a obrir el Messenger per connectar-se amb l’Àlex. No tardà en transmetre-li el molt que el trobava a faltar. L’Àlex hi correspongué.
— Laia, vull que ara mateix et posis la faldilla vermella i la brusa estampada.
— Què dius? Per a què?
— Vull imaginar-te arreglada tal com m’agradaria veure’t —digué l’Àlex— no t’oblidis de les arrecades i el collaret del cor vermell.
— No penso sortir de casa, però et seguiré el joc.
— Arregla’t el cabell i posa’t la diadema. Ah, i les sabates de xarol!
Si no és a la joventut aquestes coses no es fan, així que la Laia va obeir les instruccions de l’Àlex.
— D’acord, ja estic. I ara què?
L’Àlex no va contestar, es tallà la comunicació.
Si no fos pel run-run del frigorífic la Laia hauria escoltat un so procedent de l’escala, com el d’un ordinador al apagar-se. Pintada, pentinada, perfumada i ben maca, quedà amb els ulls fixos a la pantalla una mica confosa. I ara què…?
Ding-dong —sonà el timbre— Quina fou la seva sorpresa al veure a l’Àlex a la porta, tan arreglat com ella, disposat a passar junts aquella tarda. Havia tornat d’Alemanaya abans del previst.
Feia temps que no ho passaven tan bé. Passeig per la Rambla, una pel·lícula que els féu riure, un sopar i al final la reflexió de la Laia.
— Àlex, l’experiència d’avui m’ha ajudat a entendre una mica el que t’estava explicant pel messenger.
— Digues.
— M’haguessis demanat que m’arreglés si realment no ens anàvem a veure? Oi que no?
— Crec que no.
— I Déu ¿s’hauria molestat a donar-nos tantes ordenances si des del principi no tingués el propòsit de trobar-se amb nosaltres d’alguna manera?
— Doncs no ho havia pensat —va contestar l’Àlex—.
— Vist així ja no m’importa ser com Ell vol que sigui.
.